Fa dies que el lila engalana els carrers, les xarxes, els cors i els punys. Fa dies que ens autoorganitzem, que esmolem les nostres atxes i les de les nostres avantpassades, raons a dojo, raons de segles.

Ens llevem de nit, perquè la nit és nostra i tenim molta feina a fer. L’ateneu, centre neuràlgic de lluites compartides, és el punt de trobada. Al matí farem barri. Perquè sabem que és en els espais petits i propers on es construeixen les grans aliances, on es fa vida i se’n parla, i és des d’on, des de sempre, s’obtenen les victòries, al carrer, des de la comunitat.

Vestim d’un negre rigorós, totes igual, totes diverses, totes dones. Un mocador penjat al coll com a testimoni de la nostra lluita ens servirà per eixugar-nos la suor, per protegir-nos de la repressió i per sentir-nos tribu.

Fem nostres els carrers mentre marxem en manifestació pel barri. Les mirades de les dones alienes al grup ens són germanes. Les més grans ens aplaudeixen tremolant per dintre amb la força continguda de tota una vida. Veient-nos saben que ens han educat bé, que ho han fet bé! N’hi ha que s’atreveixen a alçar la veu, d’altres s’afegeixen a la riuada empoderada.

Matí de reivindicació –la de cada dia concentrada i augmentada-, d’informació, de visibilització, de música i de denúncia. De vermut a la fresca i de dinar fet pels companys, que per un dia i només per un dia, s’ocupen de les cures. Les mateixes cures amb què les dones donem la vida i la sostenim i que, massa vegades, el seu pes ens lleva la nostra. Aquelles que ens venen donades per naixement i que exercim per imposició fins la mort. Eterna contradicció entre el capital i la vida. 

Les llargues taules instal·lades pels companys als jardins de Can Bruixa, ens donen l’aixopluc i el repòs que necessitem per continuar la jornada. Cuscús a la fresca. Els nens juguen sota la mirada dels homes mentre serveixen el dinar. Soroll de cassoles fregades a la font, les llambordes de la plaça esdevenen un jaç improvisat per recuperar forces. 

S’intueix el desig, en moltes de les persones que passen, de participar d’aquest espai comú que és de totes i per a totes. No s’acosten, no s’ho permeten, ens tenen ben ensinistrades.

El rellotge i les ganes ens empenyen cap a la mani unitària, hi anem en columna, la millor forma de visibilitzar-nos, de sentir-nos poderoses i d’ocupar els carrers, aquests carrers tan nostres que ens hem deixat manllevar, i hem eliminat així la possibilitat de trobar-nos, d’establir aliances i d’exercir poder popular.

Desemboquem en la gran marea lila!
Exigim el dret a compartir el poder per transformar-lo, per fer política des de la vulnerabilitat, per polititzar el malestar, per aturar el creixement econòmic, ara ja totalment insostenible, i que no hauria estat possible si no ens haguéssim ocupat del treball reproductiu, del qual les dones, per cert, n’hem rebut sempre les engrunes. En definitiva, volem compartir el poder per construir una societat on la vida estigui al centre i on les institucions estiguin al servei de les persones i la comunitat. 

Aquest 8M ens hem plantat per les que hi som, per les que no hi són, per les assassinades, per les racialitzades i per totes aquelles que no poden alçar la seva veu.

ENS VOLEM LLIURES, ENS VOLEM VIVES, FEMINISTES, COMBATIVES I REBELS