El cap de setmana del 24-25 de març va tenir lloc a Molins de Rei la Tercera
Conferència Municipalista de la CUP. La inauguració de les jornades va venir precedida
per un divendres negre en el que es va tornar a empresonar a Carme Forcadell, Raül
Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Dolors Bassa i en el que Marta Rovira va emprendre
el camí de l’exili. La CUP va mostrar el seu suport i solidaritat amb les preses polítiques
i les exiliades.
La Conferència es va estructurar en tres eixos temàtics: sobiranies, feina municipalista i
candidatures, sobre els quals es van crear meses de debat simultànies. Pel que fa a les
sobiranies, es va tractar l’alimentària, financera, sanitària i residencial. Es va debatre la
necessitat de municipalitzar la gestió dels recursos, més enllà del que tradicionalment
entenem com a gestió pública. És a dir, no es tracta d’incidir només en la millora dels
serveis i les condicions laborals de les persones que els realitzen (ser més ètiques i
transparents) amb la internalització, sinó també en la participació ciutadana de
manera activa i creativa mitjançant processos de consulta vinculants. Es va denunciar
amb casos concrets com el capitalisme ens ha expropiat allò que ens pertany a totes
per obtenir-ne un benefici. Jordi Colomer, assessor de serveis municipals de Sabadell,
va xifrar en 65.000 milions la despesa en serveis municipals a tot l’Estat espanyol, el
65% de la qual està privatitzada i se la reparteixen cinc grans grups empresarials que,
òbviament, en treuen un rendiment econòmic. La privatització no només implica
perdre la gestió del servei, sinó que aprima el personal tècnic dels nostres municipis.
Així, el poc personal que queda no és suficient per poder fiscalitzar i controlar que
l’empresa gestora compleixi el contracte pactat. En la mateixa línia, el fet que
l’habitatge estigui en mans de “les lleis del mercat”, a canvi d’una suposada protecció
per part de l’Estat, deixa poc marge als ajuntaments a l’hora de garantir el dret a
sostre, havent de gestionar situacions molt complicades amb uns recursos irrisoris i
totalment insuficients. Davant d’aquesta circumstància la ciutadania acaba exercint la
sobirania ocupant habitatges buits i situant-se, paradoxalment, al marge de la legalitat
per exercir un dret, tal com ens explicava Arnau Carné, membre de la Plataforma
d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme (PACH) del Bages, a la taula “Sobirania
residencial”.
Les diferents sobiranies estan relacionades entre sí -l’alimentació té una incidència en
la salut, les finances en l’alimentació, la residència en la salut...- i han de ser el motor
de la feina municipalista. D’aquesta manera es va plantejar a les taules de debat, on es
va generar un diàleg entre els moviments socials i les persones que tenen o han tingut
responsabilitats institucionals. El contacte constant entre el carrer i les institucions és
clau per tal de desenvolupar una estratègia conjunta. A la taula “Migracions i política
antiracista”, per exemple, vàrem poder escoltar a Norma Falconi (membre de Sindillar,
Sindicat de Treballadores de la Llar) qui, en la seva condició de dona, immigrada i
treballadora de la llar, va assenyalar les polítiques racistes que deixen part de la nostra
ciutadania totalment desprotegida. Falconi va criticar conceptes com “integració” i
“convivència” en tant que buits de contingut i paternalistes; només la igualtat de drets
i d’oportunitats possibilita un diàleg i veïnatge vertaders.
També va ser enriquidor escoltar les experiències de les diferents candidatures. Les
regidores varen compartir frustracions i satisfaccions en l’àmbit municipalista: els
tempos de la burocràcia, la pressió dels altres grups polítics contra una força
rupturista, el fet que el programa electoral estigui escrit per dur-lo a terme en la seva
totalitat i no comptar amb prou regidores per fer-ho van ser punts que es varen
tractar, però també l’experiència de tenir contacte amb la ciutadania i fer assemblees
obertes, veure com l’interès per la teva candidatura va creixent i compta amb més
suports, la importància de no deixar la lluita a peu de carrer.
És impossible resumir tot el testimoniatge i les propostes que varen tenir lloc a
“Arrelades”, però si una cosa va quedar clara és que ha arribat l’hora de la sobirania,
de governar-nos, abans que el capitalisme ens ho prengui tot. No volem les molles,
volem el pa sencer, i el volem perquè és nostre.