Tamara absolució!

Ens en vam assabentar mentre sopàvem. No hi podíem anar les dues. Jo, però, tenia disponibilitat per a organitzar-me. El sentiment era clar, la Tamara ho mereixia. Pels jardins de la plaça Villa de París hi havíem vist desfilar destacats polítics, anteriorment. També els Jordis. No teníem molt clar, però, si l’escalf a l’entorn de la Tamara seria el mateix. Tampoc ho durien tenir molt clar les organitzadores del bus. En qualsevol cas, ens sentíem i ens sentim molt properes a la Tamara. La Fiscalía va decidir fixar-se en ella però, amb les proves a la mà, l’atzar també hagués pogut trucar la nostra porta. Només calia, doncs, preparar la motxilla, trobar el punt de sortida i superar la timidesa i d’altres manies. Les preocupacions relacionades amb l’actuació policial vindrien després. Diguem que, sense generar majors conflictes, quan faig ús de la meva llibertat d’expressió no acostumo a incloure la policia en els meus càlculs.

Localitzar el punt de sortida va necessitar el seu temps. Sense més referències que la plaça Joan Peiró de Barcelona, a Sants, i una hora concreta em vaig acostar a la zona. No va ser difícil arribar-hi el primer. Visc relativament a prop. A les 23:00, l’hora indicada, no hi havia cap bus. Passats uns minuts vaig aconseguir topar amb dos joves en la mateixa situació. També dos periodistes de TV3 desplaçats per cobrir la notícia i un membre d’un CDR de l’Eixample, més tard. Aparegut el bus, se’ns afegiren tres joves més. Ja hi érem totes. Eren les 0:00. Ens vam acomiadar del representant del CDR de l’Eixample, després que em lliurés dues pancartes en suport a la Tamara, i dels periodistes de TV3. Així començà el trajecte. Les sis ens vam asseure en una mateixa zona, una mica allunyades del conductor. Ens hauria agradat ser més però enteníem la situació i no ho convertírem en objecte de conversa. De fet, sempre que em trobo amb desconegudes intento evitar parlar. Em resulta més còmode la solitud. Amb l’edat i l’hora com a coartades vaig anar a estirar-me al fons. Això no obstant, sentia curiositat per elles. Al capdavall també eren allí. Ràpidament vaig buscar una excusa per tornar-m’hi a afegir i, tret de dos companys que van tornar pel seu compte, ja no ens vam separar fins la tornada. Va ser una nit molt il·luminadora, sobretot humanament. Sens dubte, compartir el meu temps amb elles va ser el més valuós.

Sobre les 09:00 el bus ens deixava al carrer Goya del barri de Salamanca, a uns 800 metres a peu de l’Audiencia Nacional. Vam baixar sense distintius de cap tipus, amb les pancartes endreçades a les motxilles i amb el temps en contra. Sabíem que havíem d’encarrilar Goya avall. Ja ho trobaríem. De camí em vaig posar en contacte amb les amigues d’IzCa (Izquierda castellana), a petició de la Maria, per mirar de coordinar-nos. A la capital espanyola també hi ha gent sensata. Les trobaríem més tard, però. Arribant a plaça Colón em va cridar l’atenció un dispositiu de la Policía Nacional. No tant per la seva envergadura com per la proximitat. Encara tenia present el relat nocturn de l’experiència d’en Jesús, un noi de 19 anys pendent de judici per haver accedit al parc de la Ciutadella a reclamar la investidura del President de la Generalitat. Vaig pensar que seria millor creuar mirant d’evitar la policia i, alhora, em feia gràcia la proximitat d’aquell pensament, absolutament ingenu, amb la del d’un de criminal. Ho vaig deixar estar. Si les meves companyes ho veien clar, qui era jo per qüestionar-les? A l’ombra de l’edifici ocupat pel grup d’ultradreta Hogar Social vam ser interceptades per l’operatiu policial. No podien haver escollit un lloc millor, imagino. Avisat en Marc, d’Alerta Solidària, em van comminar a no usar el mòbil. La consigna era evitar alertar a “los otros” de la nostra situació. No es creien que només fóssim sis. Havien d’impedir que una munió de salvatges s’abraonés contra ells. Motius de seguretat, vaja. Francament, deixar aquell missatge va ser molt tranquil·litzador. Sense dirigir-se a ningú en concret ens van demanar on anàvem. Érem una perillosa reduïda multitud. Cadascú va respondre improvisadament. A mi se’m va ocórrer replicar amb una altra pregunta: “¿Corro algún peligro si cruzo la calle?”. No em van oferir cap explicació. Al contrari, em van donar a entendre que ja sabien qui érem i què anàvem a fer. Aquesta és la presumpció d’innocència a l’Estat espanyol. Sense més, ens van demanar els DNIs i ens van retenir. Durien pensar que escorcollar-nos allí mateix, al carrer, a la vista de la casa ocupada per Hogar Social i la d’una de les rojigualdes més grans de la capital seria ben simbòlic. Així els seus símbols, així les seves pràctiques. A la meva motxilla hi van trobar un suc de taronja, un paquet de galetes, una bossa de mandarines, una ampolla d’aigua, una rajola de xocolata i una de les dues pancartes del CDR de l’Eixample. Durant la nit vam aprofitar per llegir-les. Senzillament, expressaven ànims i suport a la Tamara. La Policía Nacional hi duria apreciar algun delicte. També és possible que el seu nivell de català no ajudés a treure’n l’entrellat i decidissin decomissar-les preventivament, és clar. Les van desplegar, fotografiar i ja no en vam saber res més. Ara me’n puc riure. Aquell dijous no ho veia tan divertit. Durant la retenció vaig mirar de dispensar-los un tracte exquisit. Sorprès, però comprensiu amb la seva condició de subordinats i col·laborador. Vaig intentar que entenguessin el problema de normalitzar aquella situació. En general, diria que l’intent va ser del tot estèril. De tots ells només un agent semblava mínimament sensat. La resta, arrogants, altius i prepotents, miraven de provocar-nos tot interpel·lant-nos sobre l’actuació policial de l’1 d’octubre i el procés independentista. Ara, des de la distància, tinc la sensació que qualsevol contratemps jugava a favor seu. De retenir-nos es tractava, al capdavall. La seva funció també era simbòlica: evitar una foto. Els símbols altra vegada! Passaven les 10:00. La Tamara ja havia entrat a l’Audiencia. La retenció deixava de tenir sentir. Vam recuperar la nostra condició de ciutadanes lliures. Més o menys. Des d’aquell moment vam estar escortades la resta del dia, tant per policia (suposadament) secreta com per policia uniformada. Ja al carrer Génova, a escassos metres dels jutjats, fórem objecte d’un darrer contratemps. Aquesta vegada la policia no ens retindria massa temps. Unes trucades amb en Marc i en Pau van ser molt útils, en aquest sentit. Finalment, a les 10:30, accedíem als jardins de la plaça Villa de París, al recinte de l’Audiencia. Hores més tard, després de conèixer la decisió del magistrat Diego de Egea, el cap de seguretat ordenava el desallotjament del recinte. Només autoritzava la premsa acreditada. L’acció més reivindicativa, doncs, es va produir quan simpatitzants d’IzCa i nosaltres ens vam desplaçar fins a un extrem dels jardins, on ens van seguir el mitjans, a manifestar el nostre suport a la Tamara. Cinc minuts d’estelada i consignes en contra del règim opressor. Aquesta fou la protesta que tant calia contenir!

Pau Farinetes